Pel 31 d'octubre...

(Text llegit al programa 'Altraveu' de Ràdio Molins de Rei el 30-9-09)

Els amics de l’Altraveu m’han demanat que parli un parell de minuts sobre un tema d’actualitat i sabent que em tocava el dia 30 d’Octubre, no m’ha costat gaire escollir-lo. Aquest cap de setmana hi ha una de les festes més divertides i curioses de tot l’any. És una tradició molt nostre, una festa per compartir i passar-ho bé. Sobretot els nens i nenes esperen aquesta data amb candeletes, perquè és una festa molt especial per ells. Bé, no us dic res que no sabeu si us dic que aquest cap de setmana arriba la nostra estimada festa de Halloween.

Ja sabeu què cal fer per Halloween, allò que sempre s’ha fet: primer de tot, agafeu una carbassa, la buideu, li dibuixeu una cara i li poseu una espelma dins perquè faci llum. Què no sabeu com es fa? És molt fàcil, com a les pel•lícules americanes. Després decoreu la casa amb teranyines i fantasmes, i hi penjeu una bruixa i llumetes. eno ho heu vist mai? Bé, ho heu de fer com a les pel•lícules americanes. Si sou joves, us disfresseu i aneu a una d’aquelles festes de Halloween tan divertides.. que no sabeu com disfressar-vos? Bé, mira, ho heu de fer com a les pel•lícules americanes... Si teniu nens petits, els disfresseu de monstres i vampirs i els envieu casa per casa a buscar caramels. I a cada porta han de dir aquella frase tant nostra.. treat or trick.. com a les pel•lícules.. americanes.. però com és en català?.. ara no em surt.. com és que no me’n recordo si és tan tradicional? Un moment, com és que no sabeu fer res d’això si la festa Halloween és tan catalana.. home, potser tan, tan catalana no ho és... l’àvia sempre deia que abans es feia un nosequè amb castanyes i pantalles, o patallets o panallets o alguna cosa així... i que es menjaven moniatos... mmmmm... com m’agraden els moniatos acabats de fer.... serà que hem oblidat una tradició pròpia per adoptar una festa que coneixem per les pel•lícules? No, no pot ser... però si ho fos, què? Home, si ho fos seria molt fort... voldria dir que em deixat desaparèixer una part de la nostra cultura, de nosaltres mateixos, per esdevenir una mica més.. americans? No, no, això no pot ser. Saps què, s’han acabat les pel•lícules americanes, les series, la Cocacola, la Britney Spears i tot plegat.... com devia ser allò de fer una castanyada... jo n’hi me’n recordo.. maleït Halloween!!

Companys i companys, catalans i catalanes, em temo que he canviat d’opinió. Oblideu tot allò que us he dit al principi. Hem de deixar de celebrar el Halloween. Com? Molt fàcil: us proposo quatre coses que podeu fer dissabte a la nit:

-Si teniu un fill que va a una festa de Halloween, castigueu-lo a casa a estudiar anglès. Li dieu que un cop el parli perfecte, ja l’enviareu als Estats Units i allà podrà celebrar tants Halloweens com vulgui.

-Si veieu que han decorat algun bar o local amb objectes de Halloween, intentar convèncer al cambrer que en el Halloween original, al dissabte a la nit es fa una gran foguera amb tota la decoració. Si hi reeixiu, intentar convèncer-lo que realment Halloween es fa el 23 de Juny. D’aquesta manera, potser encara guanyarem una foguera de Sant Joan.

-Si malgrat oferir tot tipus de resistència, us veieu forçats a anar a una festa de Halloween, disfressar-vos de castanya o castanyera i portar castanyes, moniatos i panellets. Potser així convenceu a algú i l’any vinent organitza una castanyada enlloc d’una festa de disfresses.

-Si sou més bandarres i teniu balcó, llençar una castanya al cap de cada persona que passi disfressada pel carrer. Si es pot escalfar una estona al forn perquè la castanya estigui més dura i cremi, molt millor.

Finalment, si cap de les opcions anteriors us agraden, us proposo anar a l’Ateneu del Mulei dissabte a la nit, perquè hi haurà una castanyada popular molt divertida. Música, castanyes, bona gent, i molta gresca. Jo hi seré. Us espero al Mulei

Visca la Castanyada
i fora les festes d’ocupació

Marc

De Nou

Un cop més, ha passat molt de temps des de l’última vegada que vaig escriure al blog. I no és pas perquè no m’hagin passat coses, ans el contrari, però de vegades et trobes tant immers vivint la pròpia vida que no trobes l’ocasió per aturar-te a explicar-la. Ara n’he trobat un o, més aviat, he aconseguit esgarrepar-ne un. I el vull compartir amb vosaltres.

Aquest darrer més i mig m’han passat moltes. He tornat a casa, i ho he fet amb tantes ganes de veure amics i familars, sortir, anar a concerts, museus, sopars, etc… que gairebé no he tingut ni un moment de pau. En aquest mes he tingut temps d’organitzar dinars familars, fer sopars i cerveses amb els amics, sortir per unes quantes festes majors, reactivar la meva militància, anar a dos congresos a Ginebra i Portugal, conèixer gent nova, comprar-me un cotxe… i, al final de tot, actualitzar el blog.

Hi ha una expressió que resumeix i alhora descriu molt bé què m’ha passat aquest temps: un nou canvi d’etapa. S’ha acabat l’aventura americana, i torno a casa, amb noves ganes, nous reptes i amb una nova perspectiva de tot plegat. I aquest blog, com a fidel reflex d’allò que sóc en cada moment, reinicia també una nova etapa.

Benvinguts de nou

Marc

DC i Rock´n Roll

Ja em queda només un més i escaig per tornar a casa, i començo a sentir aquella veueta que diu amb veu burleta: 'afanya't i fés tot el que no has tingut temps de fer fins ara!!' Per això vaig decidir anar-me'n tres dies a Washignton DC, (o simplement 'DC', com diuen aquí).

Després de 7 hores de tren, vaig arribar a la capital dels EEUU. Des seguida t'adones que Washington és una ciutat diferent a la resta. En totes les ciutats americanes es nota el diseny intel·ligent que les ha planificat, però la diferència és que en aquest cas la ciutat va nèixer dissenyada com a capital perquè estava ben ubicada a mig camí entre els estats del nord i els del sud (al segle XVIII, és clar). Tots els edificis importants estan situtats al voltant d'un parc allargat gegant i són més o menys de la mateixa època; per això, un cop n'has vist un, ja et pots imaginar la resta (això és, si teniu al cap la Casablanca, us podeu imaginar la resta- a la foto, el Capitoli) A part dels edificis 'funcionals', la resta són memorials: de Washington, de Lincoln, de Jefferson, de Roosvelt, de la Segona Guerra Mundial, de la Guerra de Corea, del Vietnam,... el centre de la ciutat és com un gran museu on en comptes d'escultures hi ha edificis.

L'activitat més important és anar a museus perquè n'està plagat, i a més, són gratuïts. L'únic incovenient és que, com passa sovint amb tot allò de franc, hi ha una multitud de gent arreu; de fet, encara és pitjor en el cas de Washington, perquè tots els guiris són famílies (menys algun despistat com jo). Nens amunt i avall, xisclant, saltant, corrent... l'ambient perfecte per gaudir d'un bon museu. Entre pares, mares, nens, nenes, àvis i àvies vaig veure el museu d'història natural, el museu d'història americana, el museu de l'aire i l'espai i el museu de l'holocaust. Déu n'hi do.. No sé si mai n'havia vist tants de tan seguits. Tot molt interessant, però el cap com un timbal. (a la foto, provant un típic i exòtic plat americà..)

Ara ja fa uns quants dies que vaig tornar. A Connecticut la vida segueix a bon ritme. Ja comença a fer solet i bon clima, però he de dir que l'últim més i mig he viscut el temps més ennuvolat i plujós de la meva vida (per alguna cosa li diuen Nova Anglaterra...). Només un dia a la setmana vèiem el solet una estona! però bé, ara ja sembla que el temporal a passat, i ahir ja vaig poder banyar-me al llac i cremar-me l'esquena per primer cop aquest estiu :)

Com a anècdota, us explicaré que fa uns dies em va sortir al braç una taca molt fosca a la pel, i com que aquí hi ha una malaltia molt greu que passen les paparres i precisament una m'havia picat en el lloc de la taca, vaig anar de pressa i corrents al metge aviam que tenia (jo, tot preocupat) Total, que arribo i després de mirar-me la pressió, la tempreatura, les orelles, etc... va i em diu que només és un blau. Sense comentaris.

A la universitat molta gent ha marxat, però encara queden alguns personatges amb els quals anem sovint a un bar de moteros a fer unes Guiness i jugar al billar mentre escoltem rock'n'roll i country.. la veritat és que té el seu rotllo, i si no fos perquè sóc una mica escanyolit, no m'agrada el soroll de les motos i no tinc mala llet, potser m'apuntraria amb algun d'aquests grups de frikis de les Harleys... però bé, de moment, si no em fico en cap baralla amb aquestes bèsties, ja estic conent :)

Aquest darrer mes també ha estat un temps d'adéus... gent molt maca ha anat marxant... l'holandès, l'asturià i uns russos molt simpàtics que havia conegut (foto) han tornat als seus països... i jo ja començo a sentir que aviat és el meu torn.. en un mes torno a casa i, com sempre, alegria i tristesa es barrejen... ara trobo a faltar Cataunya, però estic segur que quan torni trobaré a faltar Amèrica...

Sempre volem allò que no tenim
Perquè estem fets d'aquesta manera els humans?

Marc

Canvis

Avui ja fa dos mesos des de l'última actualització i per celebrar-ho he decidit escriure alguna cosa. Serà difícil fer un bon resum de tot el què ha passat. Però bé, tot és intentar-ho.

En primer lloc, dir que la primavera ha arribat a Connecticut. Hem deixat la neu i els dies gèlids enrere; ara estem al voltant dels 70-80º (això és: càlid), els arbres són verds i frondosos, i els animalets surten dels caus. La pluja i els dies assolellats es combinen a parts iguals. Evidentment, també és temps de mosquits, al·lèrgies i pol·len arreu. No hi ha rosa sense espines.

Una altre fet important: ja fa un parell de setmanes que la universitat s'ha acabat. Tots els estudiants han marxat i ens hem quedat els quatre estudiants de doctorat... s'hi està bastant més tranquil i, és clar, també més avorrit. La majoria d'amics i coneguts han marxat, entre ells el Jesse (el col·lega holandès amb el qual em vaig comprar el cotxe) i el Mikel (un bilbaí que feia la tesi sobre nacionalisme basc, per intentar demostrar que és només una invenció literària! quin fracàs de tesi, no? hehe). O sigui, que ara mateix sembla una universitat fantasma, habitada només per quatre rates de bilblioteca (que aqui es diuen cucs de llibre,.. cadascú té la seva bestiola). Per sort, d'aquí poc començaran uns cursos de d'estiu que prometen portar una mica de videta al campus... aviam si és veritat!

Però de tots els canvis, potser el més important és aquest: fins fa poc, el Jesse estava vivint a casa la profesora que estic visitant (que es diu Ruth) i com que ell va marxar fa uns 15 dies la bona dona em va preguntar si volia anar a viure jo a casa seva i ocupar l'habitació de l'holandès. Vaig acceptar molt content, no només perquè així tinc la oportunitat de conèixer millor una de les filòsofes més importants del món, sinó també perquè d'aquesta manera m'estalvio tres mesos de lloguer (que aquí és extremadament car). O sigui que he deixat als dos americans esbojarrats i els xinès tímid, i m'he vingut a casa la Ruth (a la foto, Jesse, Ruth i el seu marit).

La casa on estic és impressionant. Està rodejat de natura per tot arreu, i des del menjador pots veure tot tipus d'ocells: oques, ànecs, bernat pescaires, falcons,... a més, hi un llac just al costat(la foto de dalt) on m'hi banyo sovint i on fins i tot he anat amb kayac :) em sembla que els dos mesos que em queden seràn un retir espiritual...

Però, evidentment, no us penseu que tot són flors i violes, que em paso el temps saltant pels prats i jugant amb els animalets... la meva principal activitat és la filosofia... de fet, ara mateix tinc una mica de pressió perquè al setembre he de presentar un projecte de tesi bastant definit, i encara em queda bastanta feina per fer.. caldrà seguir treballant!

A part de tot això, aquest temps he tingut temps de fer algunes escapadetes... he tornat breument a Nova York i Boston, he anat a la costa, a Providence... i he precenciat algunes actes americans ben curiosos.. per exemple, la graduació a la universitat (amb les togues, els barrets i tota la pesca), o el 'Memorial Day', el dia on s'honoren els soldats morts en combat.. parlaments, militars arreu, banderes, bandes de música,... tot un fenòmen. Però bé, ja us ho explicaré amb pèls i senyals en alguna altra ocasió.

Bé, us envio una forta abraçada des de Connecticut...
Fins molt aviat!

Marc

Ciutats

Si Connecticut té una cosa bona és que està ben situada; estem al punt mig entre Boston i Nova York, i a prop de la capital de l'estat. Per això les últimes setmanes he anat a veure aquestes ciutats. I ha valgut molt la pena.

Realment les ciutats aqui són molt diferents! L'estructura és molt sencilla: un nucli de gratacels gegants a tocar del mar (si n'hi ha) i una segona línia de casetes baixetes de maó. Evidentment cada ciutat té la seva gràcia i el seu encant, però de vegades he de confessar que costa una mica de trobar-lo...

La primera gran ciutat americana que vaig visitar va ser Hartford, la capital de Connecticut. Podriem dir que és la versió lletja d'una ciutat d'aqui; un centre amb gratacels, però res de l'altra món, i uns voltant ple de casetes baixetes, però més aviat lletjes. A més, no té ni mar. És a dir, que la conclusió de la meva primera experiència va ser clara: si totes les ciutats són iguals, quin desastre!

Per sort, la setmana següent vaig anar a Boston, i la meva perspectiva pessimista va canviar totalment. Em va agradar moltíssim; te una mida correcte, ni massa gran ni massa petita; té un centre d'oficines amb edificis força espectaculars i les casetes del voltant són bastant antigues pels EEUU (s. XIX); són cases de maó amb les típiques escales d'incendis per fora. A més, hi ha racons força macos i agradables, carrers més o menys estrets amb abres a banda a banda, i un gran riu que permet una vista espectacular de la ciutat.

A Boston, vam visitar les universitats de Harvard i Massachussets Institut of Technology (MIT), que estan dins la ciutat. Voliem anar a una conferència, però vem arribar tard i no vem poder entrar. Tot i així, va valer la pena anar-hi i veure el lloc on estudien (i es rasquen la panxa) tots aquells cervellets. Va ser una bona experiència.

Finalment, després de la bona experiència de Boston, vem anar a Nova York. No cal dir que és un lloc extraordinari. Nova York és com la màxima expressió d'una ciutat americana: el centre, Manhattan, està farcit de gratacels que et deixen bocabadat a cada pas, de debò. Et passes una bona estona dient 'uala', 'uau' i 'flipa', fins que te'n canses (o se'n cansa el teu company) i simplement et quedes meravellat i calles. Després vas a veure el Central Park, i hi passeges durant hores; quan acabes, agafes un ferri i te'n vas a veure l'estatua de la Llibertat i quan tornes, et passeges per algun barri de les afores i al·lucines amb la vida que hi ha; Brooklyn, China Town... Tens la sensació que és una d'aquelles ciutats que podries passar-te dies i dies visitant, i sempre descobriries coses noves. Malauradament, jo només vaig tenir tres dies, perquè estavem a casa un conegut, i tampoc era plan de muntar-hi el campament, però la veritat és que estic segur que si m'hi hagués quedat més dies, hauria pogut fer moltes més coses. Bé, encara tinc temps per tornar-hi!

El fet d'haver vist Hartford i Boston abans em suggereix la idea que Nova York és tant espectacular perquè pren el model de la típica ciutat americana i la porta a l'extrem, fins a l'exageració. Nova York és el resultat d'agafar una ciutat normal, i allà on diriem 'una mica x' o 'bastant x', hi posem 'massa x'.

Tota obra mestra és precedida de moltes obres mediocres.

Marc

El Transport

Una de les coses més sorprenents dels Estats Units és sense dubte la manera com resolen el problema dels desplaçaments. I, encara que sembli una qüestió secundària, això condiciona fortament la política nacional i (sobretot) internacional d'aquest país. M'intentaré explicar.

Quan arribes a terres nord-americanes, de seguida t'adones que manca una cosa important: transport públic. Pràcticament no hi ha trens ni autobusos, i els que hi ha són força cars i de mala qualitat. Com pot ser que un pais occidental fortament industrialitzat no tingui una bona xarxa de transport públic? Suposo que hi ha molts motius; potser el fet que normalment el transport públic provingui d'una inversió estatal (hi ha excepcions com els taxis) conjuntament amb el tradicional liberalisme de l'estat americà han enderrerit la construcció de trens i la introducció de línies d'autobús; o potser l'individualisme dels nord-americans, que els fa preferir el transport privat: més car, més contaminant, però més adequat a les teves necessitats personals. Bé, les raons no les sé del cert; però el cas és que de transport públic en falta.

Tanmateix, la gent s'ha de desplaçar i per fer-ho utilitza bàsicament el cotxe. I com que tothom té cotxe, es poden premetre el luxe de viure uns molt allunyats dels altres; així, els pobles i ciutats semblen grans urbanitzacions sense centre, ni places, ni carrers peatonals ni res. És com una gran quadrícula plena de casetes sense punts de referència. La veritat és que és força desolador.

De fet, pràcticament els únics autobusos que es veuen són els escolars (foto), però això mateix s'explica dins la lògica nord-americana: com que la gent viu tan dispersada i com que els pares treballen moltes hores i molt lluny de casa és necessari un autobus que vagi a buscar els nens i nenes a casa seva i els porti directament a l'escola. L'entronació del transport privat com a model crea, com a efecte col·lateral, la necessitat d'autobus escolar. Paradoxal, però comprensible.

Un altre fet relacionat amb això és que és permès conduir a partir dels 16 anys. I no és difícil entendre perquè: fins que no tens cotxe no pots tenir una vida social més o menys independent. No pots anar a compar una bossa de pipes o anar a fer un cafè sense transport privat. No tenir cotxe és no tenir cames.

No m'entengueu malament: no vull dir que les ciutats i la societat americana siguin així a causa de l'existència del cotxe. Més aviat és un conjunt de fets que es relacionen i s'expliquen mutuament; sense el cotxe seria impossible sostenir la típica distribució urbanística americana, però evidentment el fet que les ciutats estiguin organitzades d'aquesta menera explica perquè molta gent necessita el cotxe. I fins i tot és possible que les dues coses tinguin una causa comuna més profunda.

La relació d'aquest fet amb la política internacional és clara: els Estats Units tenen una fortíssima dependència del petroli, la qual cosa comporta totes les coses que ja sabem: explotació de reserves naturals, guerres arreu, control de governs estrangers,... tot això permet que aquí la benzina costi uns 50 cèntims el litre (menys de la meitat que a Catalunya)... és necessari mantenir-ne el preu baix perquè el país no es col·lapsi.

Aquí el cotxe és necessari per fer qualsevol cosa: anar a compar, fer una cervesa, sortir a sopar o simplement anar a casa un amic. Per aquest motiu vaig veure clar que n'havia d'aconseguir un, i al final ho he fet: he comprat un cotxe a mitges amb el meu amic holandès (foto). És un cotxe segona de mà (o novena mà...) que ens ha sortir molt bé de preu; evidentment, el fet que hi hagi molta demanda de cotxes fa baixar-ne el preu. A més, és molt fàcil de conduir perquè té els canvis de marxa automàtics: selecciones endavant o endarrera, dones gas i el cotxe fa la resta. Espero que resisteixi aquests sis mesos de viatges que l'hi esperen!

És el tret de partida defintiu:
s'aixeca la veda dels viatges.

Marc

Descobrint la casa

Al final, després de tants dies de veure neu per tot arreu, de fred i continues nevades, ha passat allò que inevitablement havia de passar: m'he posat malalt. Dimecres vaig anar a parlar amb la professora i després vem anar a un bar a fer unes cerveses amb la gent de la facultat... del bar vaig anar a casa i no em vaig moure d'allà en uns quants dies.... he tingut febre i el nas molt congestionat... és per això que no tinc gaires coses noves a explicar i per tant el blog d'avui va dedicat a les coses curioses d'aquesta casa, que vaig poder fotografiar sense posar-me més malalt :)

1. Sense dubte, el primer lloc és pels endolls. I ho dic en plural perquè són tan rars que no només tenen un tipus d'endoll, no.. això seria massa fàcil... tenen un model vell amb dos forats i un de nou amb tres... i evidentment, tots diferents dels nostres...














2. Moqueta. Totes les cases estan cobertes de moqueta.. m'encanta el fet de poder passejar tot el dia per casa en mitjons... mmmm... suausuau...


3. Fogons. El model que tenim a casa sembla un màquina dels anys 60 que algú es va deixar aqui després de fer-lo servir en una peli de naus espacials.... amb botonets, llumetes i tota la pesca... potser un dia surt volant per la finestra..




4. Rentadora. Bé, no sé si a Catalunya també n'hi ha, però aquí gairebé totes les rentadores s'obren per dalt... hi cap una quantitat immensa de roba... un dia parlarem de la qüestió de les mides americanes...



5. Una altra cosa curiosa és que gairebé sota totes les cases hi ha una espècie de celler gegant, que pot servir de cambra de mals endreços (sí, sardines, el traster) o, entre el jovent, per fer-hi festes sense embrutar la casa i molestar menys als veïns. No cal dir que això dóna a la festa un caire més aviat d'antro, però si més no és pràctic...


6. I per acabar, un dels esquirolets que puc veure des de la finestra de casa... és per no acabar amb la imatge d'una rentadora...


Salut!

Marc